Aeneas tibi mactat(On Juno's altar are bestow'd)

Ecce autem subitum atque oculis mirabile monstrum,
candida per siluam cum fetu concolor albo
procubuit uiridique in litore conspicitur sus;
quam pius Aeneas tibi enim, tibi, maxima Iuno,
mactat sacra ferens et cum grege sistit ad aram.
Però vet aquí que es presenta davant els seus ulls un prodigi inesperat i admirable: entre el bosc apareix una truja tota blanca que amb la seva garrinada també blanca s'ha ajagut en la verdor de la ribera; el pietós Eneas te la immola a tu, naturalment, a tu, suprema Juno, oferint-te-la en sacrifici, i la diposita junt amb els lletons al peu del teu altar. (Virgili, L'Eneida VIII, vv.81-85)

[Traducció de Joan Bellès]

Venerabile onus (Venerable burden)

Non tamen eversam Troiae cum moenibus esse
spem quoque fata sinunt: sacra et, sacra altera, patrem
fert umeris, venerabile onus, Cythereius heros.

Tanmateix, els fats no permeten que també l'esperança de Troia siga abatuda juntament amb les seves muralles: els objectes sagrats i son pare --una venerable càrrega també sagrada-- porta als seus muscles Eneas, l'heroi fill de Venus. (Ovidi, Metamorfosis XIII, vv.623-625)

Ingentem nixus in hastam (Propped upon his spear)

stabat acerba fremens ingentem nixus in hastam
Aeneas magno iuuenum et maerentis Iuli
concursu, lacrimis immobilis.ille...
(...) nequiquam spicula dextra
sollicitat prensatque tenaci forcipe ferrum.

Eneas s'estava dret, queixant-se durament, recolzat en l'enorme llança, envoltat d'un gran nombre de joves i de l'afligit Iulus, indiferent a les llàgrimes dels allí presents. El vell metge (...) cerca inútilment d'abastar amb els dits la punta del dard i d'estrènyer el ferro amb unes pinces resistents. (Virgili, L'Eneida XII, vv. 395-404)

[Traducció de Joan Bellès]

Venatum ire parant (A royal hunt)

uenatum Aeneas unaque miserrima Dido
in nemus ire parant, ubi primos crastinus ortus
extulerit Titan radiisque retexerit orbem.
Eneas i la dissortada Dido pensen anar a caçar junts al bosc així que el sol de demà hagi començat a sortir i hagi desvelat la terra amb els seus raigs. (Virgili, L'Eneida IV, vv 117-119)


[Traducció de Joan Bellès]